Per què Mallorca? Trenta anys a l'illa

Abans vivia a Hamburg, aquella ciutat preciosa, grisa, meravellosament sòbria del nord d'Alemanya. Però el cel i jo no ens vam entendre mai. Enyorava el color, la calor, una vida que no se sentís com un torn interminable sota el plugim. Amb 28 anys, el meu marit i jo —tots dos vinguts del món esplèndidament caòtic de la restauració temàtica— vam decidir deixar-ho tot i començar de nou. Nova illa, noves idees de negoci, nova vida. Sense cap gran pla, però amb molt de coratge i, mirat amb perspectiva, una bona dosi d'ingenuïtat.

El 17 de gener de 1995, a les vuit del matí, vam arribar en ferri des de Barcelona. No oblidaré mai aquell moment: sol a betzef, 20 graus i aquella llum que et diu de seguida: ets al lloc correcte. Primer vam llogar un apartament de vacances a Santa Ponça, des d'allà vam buscar una casa de lloguer de llarga durada per la zona i jo em vaig llançar amb entusiasme a aprendre castellà, amb en Pepe d'Inca, el meu primer professor particular, que va suportar amb paciència infinita els meus primers crims gramaticals. Al cap de tres mesos, la mudança a la suposada casa de somni just vora el mar, en una urbanització exclusiva de Costa de la Calma. Idil·li de postal en estat pur, o això em pensava. Accés privat al mar, una cala a la cantonada. I imagineu-vos: portava un diari del temps (per cert, fins avui, després de 30 anys a l'illa) i no m'ho podia creure: des del dia de la nostra arribada al gener fins al maig de 1995 no havia plogut ni una sola vegada al sud-oest de Mallorca.

El que ningú no m'havia explicat abans: al cap d'uns mesos, la remor del mar et pot treure de polleguera. L'aire salat va devorant sistemàticament cada moble, com si hagués signat un contracte amb la decadència. Al matí hi trobava sovint una crosta fina de sal damunt la taula de la terrassa, com una decoració que ningú no havia demanat. I les tovalloles del bany? No. S'assecaven. Mai. Benvinguda a la vida illenca de debò, pensava, mentre canviava per tercera vegada al dia una tovallola humida per una altra tovallola humida.

El sud-oest era llavors fermament en mans de segones residències alemanyes i angleses, cosa que al principi anava d'allò més bé per fer contactes de pressa. Però tan bon punt arribava l'hivern, la zona es convertia en una mena de poble fantasma: restaurants tancats, aparadors pintats de blanc, un silenci absolut allà on a l'estiu dringaven les copes de còctel. El 1996 ja n'estàvem tips, d'aquesta dependència de la temporada, i volíem més Mallorca de debò i menys decorat de postal. Ho vam trobar a Alaró.

Un poble amb uns 5.000 habitants en aquella època, al bell mig d'Es Raiguer, just al peu de la Tramuntana. Va ser amor a primera vista i felicitat pura: veïns oberts, cordials, curiosos; una vista cap a la vall que et deixa sense paraules cada vegada; i al fons, imponent, la «muntanya queixal» amb les ruïnes del Castell d'Alaró, com si algú l'hi hagués posada expressament per a les postals. Al febrer els ametllers florien d'una manera tan aclaparadora que una es preguntava si l'illa la volia consentir a posta. Es podia anar a peu al poble sense moure mai el cotxe, i aquella llum d'octubre: fins avui no he trobat cap paraula que li faci justícia.

Hi vam viure sis anys, a les afores del poble, al carrer Puig, «a la muntanya», un petit gest del destí lligat al meu cognom. Allà ens vam casar. Allà vam obrir la primera oficina d'Impresol Publicidad, amb un escriptori, massa cafè i encara més confiança. Vam conèixer persones meravelloses, vam fer amistats de totes les nacionalitats: veïns mallorquins, el nostre llogater, la senyora de la gestoria que ens guiava per cada paperassa com si fos un projecte seu. Vaig aprendre el ball popular Bal de Bot, vaig saltar amb l'Antònia a la plaça de l'església en cada festa del poble al so de la «jota» o del «bolero mallorquí», amb entusiasme i amb una mica de talent, i d'aquells anys van néixer amistats que 25 anys després segueixen intactes, com si el temps ni se n'hagués adonat.

Malgrat els hiverns glacials en una vella casa de pedra sense cap mena de calefacció (només una xemeneia oberta i una estufa de gas humida), amb jerseis gruixuts sota tres mantes, aquells van ser alguns dels anys més feliços de la meva vida en aquesta illa. Ho tornaria a fer avui? Sincerament: no. Ara vivim exclusivament en cases amb calefacció central, i no soc massa orgullosa per admetre-ho. Però justament aquests són els típics «errors de principiant» que es cometen quan no s'ha viscut mai de debò a Mallorca durant els mesos d'hivern.

El 2022 ens vam tornar a moure, cap a un altre poble, amb una història completament nova a la maleta. Però aquesta me la guardo per al proper article: una mica d'intriga s'ha de mantenir.